Aprofitament de les aigües a Barcelona. Un sistema nou: els pous medievals (Català/Castellano).

Noves tecnologies medievals en l’aprofitament de les aigües urbanes. Els pous de Barcelona, segons excavacions realitzades al barri de la Mercè.

L'aigua és necessària per a la vida, desenvolupa les ciutats en les seves activitats, el principal element natural civilitzador. Una ciutat com cal requereix un control eficient de les aigües, tant netes com brutes. A la ciutat ho vàrem aconseguir, 2.000 anys d'història són el testimoni. A Barcelona hi hagué un llarg procés de l'aprofitament de les aigües, que varen desenvolupar les tecnologies necessàries segons les diferents èpoques. Des dels romans, amb la seva gran obra d'enginyeria hidràulica, l'aqüeducte de Barcelona, fins al Rec Comtal, dit així per un possible origen relacionat amb els comtes de Barcelona, es va construir per transportar l'aigua des de Montcada fins a la ciutat, per diferents usos, bé sabem que l'aqüeducte era pel transport i distribució de les aigües potables i el rec per un ús industrial, agrari, residual i en últim lloc per aigua de boca. Es coneix que l'aqüeducte va durar fins als voltants del S. VII d.C. i ja a principis de l'Edat Mitjana es van construir pous a la ciutat, tot i que dels romans no tenim documentats aquests sistemes, per l’Edat Mitjana i la Moderna, el rec per indústria (molins, establiments diversos on era necessari l'aprofitament de l'aigua) i els pous per beure i altres activitats domèstiques, han sigut ben estudiats i documentats.

"El Rec o Sèquia Comtal es va construir aproximadament fa mil anys aprofitant l’estructura de l’antic aqüeducte romà que partiria d’aquestes terres. El Rec discorria a cel obert per les terres del Bosc Sant Joan (pel carrer Reixagó de l’actual barri Can Sant Joan) sortia per Vallbona al pla de Barcelona, tot regant les terres al seu pas, fomentant el conreu dels camps i la construcció de molins.

A Montcada i Reixac i al pla de Barcelona, el Rec Comtal va impulsar l’aparició de molins paperers i drapers durant l’Edat Mitjana i Moderna, així com al segle XVIII, les fàbriques d’indianes, d’estampació de teixits".  XATIC Xarxa de turisme industrial de Catalunya.

Conjunt Rec Comtal de Montcada . Viquipèdia

Jaciment El Born Centre Cultural. Rec Comtal de Barcelona.

La principal avantatge es trobà en el subsòl de la nostra ciutat, amb un bon nivell d'aigües freàtiques de molt bona qualitat, si bé no sabem si els romans ho coneixien, a l'Edat Mitjana ho van saber aprofitar per desenvolupar la seva tecnologia nova i diferent de la romana, els pous d'aigua, que es van construir molt bé, amb obres que requerien molta cura, per les característiques de les terres sorrenques de Barcelona, de forma cònica, amb encofrats, fets de filades regulars de carreus de pedra ben tallada, de mides diverses, units amb morter de calç, bastits per fileres alineades, amb cobertes de fusta treballades, unides amb grapes o claus (sistema conegut des d’èpoques romanes), normalment de planta circular, pocs de planta quadrada, que es considera inferior tecnològicament, com és lògic, sempre a sobre del nivell del mar, perquè el nivell d'aigua dolça a Barcelona es troba a cotes superiors a la línia de costa.

Els pous rebien manteniment, per això deixaven uns encaixos de pedres, com a escales. S'hi havien de controlar els moviments de les terres i les esquerdes, per evitar el seu ensorrament.

Finalment, a finals de l’Edat Moderna, al llarg del S. XVIII, els pous de Barcelona, en concret els estudiats al barri de la Mercè, es van deixar d’emprar,  els arqueòlegs ho saben pel que ells anomenen amortitzacions als pous, es a dir, quan es troben elements dins que expliquen que els pous es van convertir en contenidors de deixalles diverses, llavors implica l’abandonament del seu ús.

Nuevas tecnologías medievales en el aprovechamiento de las aguas urbanas. Los pozos de Barcelona, según excavaciones realizadas en el barrio de la Mercè.

El agua es necesaria para la vida, desarrolla las ciudades en sus actividades, el principal elemento natural civilizador. Una ciudad como es debido requiere un control eficiente de las aguas, tanto limpias como sucias. En la ciudad lo conseguimos, 2.000 años de historia dan testimonio. En Barcelona hubo una largo proceso del aprovechamiento de las aguas, que desarrollaron las tecnologías necesarias según las diferentes épocas. Desde los romanos, con su gran obra de ingeniería hidráulica, el acueducto de Barcelona, hasta el Rec Comtal (Acequia Condal), dicho así por un posible origen relacionado con los condes de Barcelona, se construyó para transportar el agua desde Montcada hasta la ciudad, por diferentes usos, bien sabemos que el acueducto era por el transporte y distribución de las aguas potables y el Rec por un uso industrial, agrario, residual y en último lugar por agua de boca. Se conoce que el acueducto duró hasta los alrededores del S. VII d.C. y ya a principios de la Edad Media se construyeron pozos en la ciudad, a pesar de que de los romanos no tenemos documentados estos sistemas, por la Edad Media y la Moderna, el Rec por industria (molinos, establecimientos varios donde era necesario el aprovechamiento del agua) y los pozos para beber y otras actividades domésticas, han sido muy estudiados y documentados.

La principal ventaja se encontró en el subsuelo de nuestra ciudad, con un buen nivel de aguas freáticas de muy buena calidad, si bien no sabemos si los romanos lo conocían, a la Edad Media lo supieron aprovechar para desarrollar su tecnología nueva y diferente de la romana, los pozos de agua, que se construyeron muy bien, con obras que requerían mucho cuidado, por las características de las tierras arenosas de Barcelona, de forma cónica, con encofrados, hechos de hiladas regulares de sillares de piedra muy cortada, de medidas diversas, unidos con mortero de cal, construidos por hileras alineadas, con cubiertas de madera trabajadas, unidas con grapas o clavos (sistema conocido desde épocas romanas), normalmente de planta circular, pocos de planta cuadrada, que se considera inferior tecnológicamente, como es lógico, siempre encima del nivel del mar, porque el nivel de agua dulce en Barcelona se encuentra a cotas superiores a la línea de costa.
Los pozos recibían mantenimiento, por eso dejaban unas ensambladuras de piedras, como escaleras. Se tenían que controlar los movimientos de las tierras y las grietas, para evitar su derrumbe. 
Finalmente, a finales de la Edad Moderna, a lo largo del S. XVIII, los pozos de Barcelona, en concreto los estudiados en el barrio de la Mercè, se dejaron de emplear, los arqueólogos lo saben por lo que ellos denominan amortizaciones de los pozos, es decir, cuando se encuentran elementos dentro que explican que los pozos se convirtieron en contenedores de desechos diversos, entonces implica el abandono de su uso.

Foto: Salvadó Iván; Choren, Jordi; Meroño, Daniel. Noves dades sobre l'abastiment d'aigua potable en pous a la ciutat de Barcelona. 

Para saber más:

http://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/intervencionsarqueo/passeig-de-colom-9-evidencies-del-port-roma-de-barcino/

https://www.youtube.com/watch?v=4QctMBAifF4

Bibliografía:

Miró, Carme, Salvadó, Iván i altres. V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Actes. Volum I. Monogràfic La ciutat. “Noves dades sobre l’abastiment d’aigua potable en pous a la ciutat de Barcelona. Barcelona, 22-25/05/2014.